La casa de les ombres

 

 

Estaba abandonada feia un munt d’anys.  L’Edgar i els seus amics la coneixien des que anaven al parvulari i sentien terror, cada cop que passaven per davant.

 

A hores d’ara ja tenien dotze anys i eren una panda de nois educats i servicials, però hi havia  vegades que tots cinc junts es transformaven en cinc brètols  esvalotats.

 

Jo vivia molt a prop de tots ells, però era nova al poble i encara no havia trobat el moment d’apropar-me a ells i fer-me amiga seva, i es què, per una part, no veia el moment de fer-ho i per l’altra em donava por ser rebutjada pel fet de ser una noia.  Realment, m’haurien de conèixer, perquè jo era més valenta, forta i decidida que tots ells junts, però clar, calia que em deixessin demostrar-ho.

 

La veritat es que la casa abandonada, que també era coneguda com la casa de les ombres, a mi em tenia molt intrigada i era un dels principals motius que em movien a voler fer-me amiga del grup en qüestió, ja que suposava que sabien coses referents als que hi vivien en ella fa anys enrere i que això, m’ajudaria a assolir el repte que m’havia proposat.  Que quin repte és? Doncs, entrar dins de la casa i descobrir que s’hi amaga darrere les misterioses ombres que surten cada nit del seu interior.

 

Al mati següent, em vaig llevar i després d’un bon esmorzar, em vaig marxar cap a l’escola.  Vet aquí, que a mig camí, vaig veure el grup de xicots que m’interessava caminant unes passes per davant meu.

 

Vaig accelerar el pas i em vaig donar un cop amb un d’ells fen-me la distreta.

 

- Eeeeepa!  Què t’ha passat?

 

- Ups! Perdona, es que anava distreta i no t’he vist.

 

- No et preocupis, no passa res.  Tan de bo que cada cop que m’ensopego amb quelcom, sigui tan bonic com tu.

 

- Gràcies, ets molt amable!

 

- Com et dius? (em va preguntar el que jo sabia que es deia Edgar).

 

- Em dic Carlota, i vosaltres?

 

- Doncs, nosaltres ens diem: Daniel, Joan, Isaac, David i jo que soc l’Edgar.

 

- Encantada de conèixer–vos.  Os puc fer una pregunta?

 

- Es clar que sí, però ens reservem el dret de no contestar-te.

 

- D’acord (vaig dir).  Vosaltres coneixíeu la gent que hi vivia a la casa de les ombres?

 

S’hem van quedar mirant bocabadats i amb els ulls oberts com plats.

 

- Per què vols saber-ho? (va començar l’Edgar).  T’asseguro que no ens agrada gens parlar d’aquest tema i què més val, que no vagis preguntant gaires coses sobre aquesta casa a ningú, perquè l’única cosa que aconseguiràs, serà que et deixin de costat.

 

- Quin problema hi ha en voler saber coses del passat d’una casa tan bonica i aterradora a l’hora?  A més a més, jo ja tinc decidit entrar-hi.

 

- Entrar on? A la casa de les ombres? Ets boxa o què?

 

- Per què?  No em digueu que no ho havíeu pensat mai d’entrar-hi?

 

Es van quedar parats, mirant-se els uns als altres i sense contestar-me durant una bona estona.  Per fi, i després d’uns moments de dubte enguixant, en Isaac va començar a cloquejar.

 

- Bé, la veritat es que si, però...

 

- Ei nois! I per què no ho fem? (va continuar en Joan).  Som sis i no crec que ens passi res, sempre que ens preparem bé i anem junts.

 

- Es clar! Els vaig animar jo.

 

La cosa anava bé, estava rutllant tal i com jo volia que fos.  Només calia insistir una mica més i aconseguiria el meu propòsit.  Era qüestió de paciència. 

Per fi, l’Edgar que es veia clarament que era el líder del grup, va continuar parlant.

 

- No sé! Ja sabeu que sempre hem parlat del tema i mai ens hem decidit.  D’una manera o altra sempre ens tiràvem enrere.  Mai, i quan dic mai, em refereixo a mai des que ho vam començar a parlar, ara farà 6 anys, mes o menys.   La veritat es que no em deixat de tenir por des que vam començar a parlar d’aquesta qüestió.

 

- Doncs no creieu que ja va sent hora de fer-ho? (els hi vaig insistir cada cop més eufòrica.

 

L’Edgar em va demanar que els deixés parlar a soles a tots cinc plegats i jo em vaig mantenir al marge.  No podia esborrar el somriure de la meva cara, perquè estava convençuda, de que per fi havia aconseguit el que volia, ajuntar-me amb aquesta colla de xicots i poder entrar a la maleïda casa.  Era qüestió de minuts saber la decisió que havien pres tots junts, però, el meu cor em deia que m’havia sortir amb la meva.

 

- Molt bé! (va dir l’Edgar) prepararem tot el material necessari i d’aquí a un parell de dies, justament quan hi haurà lluna plena, entrarem tots sis dins de la casa.

 

Sis, aquest número m’omplia de joia, perquè em demostrava que m’havien acceptat en el seu grup.  Desprès de gairebé 2 mesos, vigilant-los, observant la manera en que es miraven la casa i desprès d’haver-me decidit a establir contacte amb ells.  Per fi, en uns moments i com aquell que no volia la cosa m’havia vingut tot rodat.  Ja era dins del grup dels cinc nois i a més a més, hi entraríem a la casa.  Era tot un triomf per part meva.

 

- Visca! (Vaig dir tota emocionada).  Sabia que acceptaríeu el repte.  Heu de pensar que fa un munt de dies que ho venia meditant i que estava convençuda de que vosaltres vindríeu amb mi.

 

- Un moment (va dir l’Edgar sobtadament).  Vols dir que has estat vigilant-nos?

 

- No home, no, el que vull dir, es que quan hem ensopegat i posteriorment ens hem posat a parlar, he vist que éreu persones de confiança i que podria comptar amb vosaltres.

 

Suposo que no sospitaven de mi, perquè desprès de haver explicat el rotllo de que havia sigut tot per accident, el haver-nos conegut i el haver entaulat conversa, no van comentar res més del tema i van continuar establint plans per el dia que havien decidit entrar a la casa.

 

- Bé doncs, llavors demà passat a les 21’00h ens veiem tots plegats davant la porta principal de la casa abandonada.

 

- No oblideu las llanternes i algun pal que arreplegueu, per si les mosques! (vaig continuar)

 

- No comencis a posar-nos nerviosos abans d’hora Carlota, t’ho demano per favor.

 

- D’acord, d’acord!, doncs porteu el que cadascun creieu necessari.

 

Així va ser com vam començar la nostra aventura.  Ningú de nosaltres sospitava, ni per un moment, com acabaria la cosa.  Hi estàvem convençuts de que seria el millor que ens passaria mai i que no podia haver cap perill, sempre i quan hi anéssim junts.  Al menys això es el que volíem creure.

 

El dia assenyalat i a l’hora acordada, ens van trobar tots sis valents davant la porta principal de la casa i al cap d’una estona, ja estàvem entrant per una de les finestres laterals amb les llanternes a una mà i els pals a l’altre (perquè os ho creieu o no, tots sis vam portar un pal, quina colla de valents).

 

Ningú deia res, però tremolàvem de cap a peus i d’una manera tan exagerada, que semblàvem flams de gelatina.

 

Vam arribar al peu d’una escala de cargol i vam començar a pujar els esglaons, amb més por que vergonya.  Quan ja hi havíem arribat tots sis a dalt de l’escala, ens vam apropar a una porta que hi havia pintada de color negre, era realment horrible i a més a més feia una por esgarrifosa, però ens vam decidir a empènyer la porta tots a la vegada, per poder esbrinar el que hi havia al darrere.

 

Vam donar un crit monumental tots a l’hora, quan vam veure enfocat per las llums de les llanternes a un vell, pàl·lid i demacrat, amb els cabells blancs i eriçats, vestit amb una túnica vermella que li arribava fins als peus, plantat com un estaquirot davant d’una llar de foc.

 

No veiem el moment de sortir de aquella habitació, però com ho vam voler fer tots apilotats i a la mateixa vegada, vam topar els uns amb els altres i les llanternes van sortir volant.  Ens vam quedar totalment envoltats de foscor i no érem capaços ni tan sols de moure un múscul.

 

- Doneu-vos les mans (els hi vaig dir).

 

Ens vam agafar les mans i vam sortir corrent en fila però sense saber ben bé cap on anàvem, amb tanta mala sort, que vam rodolar per les escales per on havíem pujat.

 

Vam caure rodolant fins arribar baix de tot i quan es van acabar les voltes i els cops, ens vam aixecar del terra sense poder deixar de dir paraules gruixudes i llavors, va ser quan vaig recordar que duia un encenedor a la butxaca.  El vaig treure i tot d’una el vaig encendre.  De cop i volta en David va començar a cridar com un boix i amb els ulls fora d’òrbita.  Vam adreçar totes les mirades on era la d’ell i vam seguir cridant al seu mateix ritme, perquè el que estàvem veient era tan irreal com terrorífic. 

 

Hi havia un cap sense cabells, separat del cos i que estava repenjat amb una mà i amb l’altre braç tallat a l’alçada del ombro.

 

L’encenedor em va cremar els dits, el vaig deixar anar i va sortir volant caient al damunt d’unes cortines.  Va aixecar una flamarada i jo, valenta com era i guiada per la mateixa por que tenia, vaig agafar un pal que hi havia a terra, el vaig enroscar amb un tros de la cortina que flamejava i vaig improvisar una torxa per poder anar cap a la sortida.

 

La por va fer que ens tornéssim a equivocar de camí i ens vam dirigir a una porta, que no era pas la de la sortida.  Vam passar entre mig d’una mena de passadís terrorífic, on hi havia un senyor penjat del sostre, una dona amb un vestit del any de la picor tot trencat i ple de sang, més endavant hi havia un altre home sense cap i amb un ganivet ple de sang a la mà.

 

Estàvem aterrits, teníem tanta por que vam provar de tirar-nos per la finestra, però, les flames de la meva enlluernadora torxa, van prendre a les cortinetes i es va començar a cremar tota l’habitació.  Vam sortir corrent a més velocitat que el foc, però tot i així, encara ens va donar temps de veure que, tots els espantosos senyors i senyores que havíem vist feia uns moments i que ens havien espantat tan, s’estaven desfent amb una rapidesa tal, que només podia ser degut a que havien estat modelats amb una cera de molt bona qualitat.

 

El que pot arribar a fer la por es increïble, perquè si desprès de tots els problemes que ens hem buscat i el terror que hem passat, arribem a saber que totes les ombres que es veien cada nit per las finestres de la casa, no eren més que ninots de cera, ens dediquem a fer coses de més profit i no perdem el temps d’aquesta manera.

 

Aquest conte s’ha acabat i si no es mentida es veritat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Marién Ros Alén

Fleurette