La lluna i el sol

LA LLUNA I EL SOL

 

El sol i la lluna no deixaven de plorar, la lluna tota trista li repetía cada dia:

- que podem fer?

I el sol li deia sempreel mateix:

 -no podem fer res, només ens cal esperar.

Nosaltres seguíem com si res, fen les mateixes coses de sempre: embruta’n els rius, els mars i oceans, contaminant amb el fum de les fàbriques i dels cotxes, caçant i pescant a on i quan no toca, en fi, fen tot allò que sabem que està malament però que no deixem de fer.

La contaminació del medi ambient anava cada vegada pitjor, la terra es venjava amb terratrèmols, huracans, inundacions i un mai no acabar de desastres naturals, però mai ens donàvem per al·ludits.  –Què boig està el temps!! Solíem dir, quan feia fred fora de temps o calor quan no tocava, però res d’allò anava amb nosaltres, tot era problema de la contaminació i nosaltres mai érem els que contaminaven, sempre eren els altres.

Un dia, la terra ja tipa de tot el mal que li fèiem, va convocar a totes les forces de la natura i van arribar a un acord, si les coses seguien com fins ara, provocarien un desastre tan gros, que no podríem passar per alt.  La lluna tota amoïnada li va dir en el Sol:

-Tu creus que es convenient arribar fins aquest punt?

El Astre Rei li va contestar amb el cor compungit:

-Si la terra no es rebel·la contra tot aquest mal que li estan fen els humans, ells mateixos amb la seva ignorància la destruiran i llavors el planeta deixarà d’existir i tota l’ humanitat s’extingirà. Ni tu, ni jo tindrem raó de ser, si això realment arribés a passar.

En aquell moment em vaig despertar, vaig veure que tot allò ho havia somiat però que realment podia passar i d’ençà i sense parar, no deixo en ningun moment de reciclar, ja que a la terra si no l’ajudem entre tots, l’acabarem de matar i ni el Sol, ni la Lluna existiràn.