LA MÀGIA DE LES FADES (conte)

Les boires blanques, brillants, fan néixer a la lluna, sorgeixen del fons de l'aigua i s’estenen per l’esplanada a la vora de la mar.  Les flors s'ajunten per trencar les teranyines, i el vestit de la negra nit li prenen pedres precioses. A prop del aigua els núvols teixeixen una fina ombra que s'estremeix amb les taques de les ones, les ombres i la llum.  Obrint-se pas entre els joncs, la nena dolça s'inclina, llançant pètals vermells sobre les màgiques ones, per mirar com un rostre fugitiu fuig de l'aigua, una aigua que està encantada.  Perquè la cara aparegui, li tira roses primerenques, ja que la rosa també està encantada.   Invoca una plegaria als esperits del seu màgic món alça  la mirada  cap a la lluna i al tornar a mirar el aigua del mar veu brillar el seu rostre i els seus rossos cabells, mentre en els seus ulls clars s'ajunten tots els contes.

Les fades resideixen, habitualment, en els boscos frondosos, perquè és allà, on es veuen envoltades de totes aquestes flors silvestres tan cridaneres i acolorides que tant els alegren i les  atrauen. Però no és aquest l'únic lloc on les fades poden establir la seva residència, ja que es diu que al voltant nostre, a les nostres llars, les fades poden estar, també, fent-nos les nostres vides més suportables, gràcies a la energia positiva que ens faciliten, i que nosaltres canalitzem i exterioritzem d’alguna manera a les persones que ens estimem.  A més les fades, en certa manera, es podria dir, que es troben en tots els ambients i controlen tot, fins als elements, que van des del més complexos fins als més senzills com són l'aire, el foc, l'aigua i la terra .

Aquest conte que os vull explicar va començar un dia del mes d’abril.  Jo estava com sempre pensant en el meu príncep blau, aquest amor que quan tens 17 anys creus que serà real i del que ningú podrà escapar un cop et troba.  Realment el noi que em feia pensar en aquestes bestieses era un ximple, un noi  d’aquells que només buscaven diversió i que jo sense coneix- el veritablement ja el prejutjava però, de totes maneres em tenia enlluernada.

El vaig veure per primera vegada en un jardí envoltat de flors. Jo m’anava acostant fins on ell era, caminant poc a poc per no amoïnar-lo, perquè estava sota un arbre, adormit. No vaig poder evitar mirar-lo detingudament, i vaig sentir com si el meu cor anés a esclatar. Per sort, ell no es va adonar que jo hi era allà, observant la seva dolça cara mentre dormia i escoltant el mormoleig de la seva respiració. 

Des de llavors, no va passar ni un sol dia en el que jo no anés fins aquell jardí per intentar tornar a veure’l, evidentment sens que ell s’adonés del que el mirava. Vaig descobrir que no anava cada dia, només hi anava dies alterns, s'asseia en el mateix arbre, a descansar, i jo només gosava mirar-lo, amb una por terrorífica de que s’adonés de la meva presència i pensés que era una paranoica o qualsevol cosa pitjor.

Un dia, com era habitual,  vaig anar a aquell jardí. Però no el vaig veure, em vaig apropar a aquell arbre per curiositat i per veure si podia esbrinar que era el que tenia, que el feia sentir tan especial per el noi dels meus somnis.  En un primer cop no vaig notar res especial, era un arbre comú, normal i corrent.  Vaig acostar-me una mica més,  el just perquè les seves branques em cobrissin amb la seva ombra, i llavors vaig adonar-me que alguna cosa d'aquest arbre t’omplia de pau.

Ja estava per anar-me'n, quan en aquell instant vaig veure que ell entrava al parc, dirigia una mirada en la meva adreça i començava a acostar-se.  No vaig ser capaç de moure'm, aquest arbre em tenia atrapada.

Va arribar fins al meu costat, i em va dir que el disculpés, però que no podia evitar el apropar-se en aquest arbre, i que no desitjava ser una molèstia per a mi però necessitava seure  per descansar sota les seves fulles com sempre feia.

Jo li vaig dir que no hi havia problema, que ja l’havia vist diverses vegades en aquell lloc al passar i que en tot cas la intrusa era jo.  Quan finalment es va acostar el suficient com per poder veure-ho bé, amb vaig quedar paralitzada, era molt més maco i dolç del que m’ imaginava, em donava l’ impressió que la cara de babau que se’m va quedar es veia d’una hora lluny però no podia canviar l’expressió, ni podia deixar de mirar-lo, estava extasiada, quina vergonya mare meva.


-Em dic Xavier i tu?- En dir-ho, va deixar veure un somriure. Era el somriure més bonic que havia vist en la meva vida, estava clar, m'havia enamorat d’aquell noiet.

-Jo soc Beth, no podia parlar massa, estava massa nerviosa per fer-ho. Com vaig dir abans, no l’hauria de haver prejutjat, això no hem de fer mai, no hem de fixar-nos en las aparences, perquè aquest noi, en Xavier, no era un ximple, no, era la persona més dolça que havia conegut mai.


Després de las presentacions, va seure al meu costat i vam estar parlant llarga estona. Em va parlar sobre la seva família, que era el més important que tenia. Però al dir això, li venia una nota de tristesa a la veu que si li reflectia en la brillantor dels seus ulls.

Jo, intentant esbrinar el que era el que el feia estar tant trist, li vaig preguntar i ell amb un esforç, per dissimular la seva tristesa, em va dir que no era res, només un mal record. Feia poc menys d'un any, va conèixer a una noia, de qui s'havia enamorat. Però que havia sigut des de el principi un amor impossible perquè ella no era d’aquest món.  Aquell comentari em va deixar petrificada, a què es deuria referir quan deia que no era d’aquest mon? Feia una mica de por tot plegat.  I de cop i volta, mentre jo pensava en el que m’havia dit, ell em diu: -m’he acostat a parlar amb tu perquè t’assembles molt en ella.

Dit això i sense jo saber que respondre, es va acomiadar de mi, tot dient-me que necessitava tenir moments de soledat i que el proper dia si jo volia ens podríem tornar a veure en el mateix lloc.  Em va donar un petó a la galta. i vaig veure com s'allunyava. Em vaig aixecar, i em vaig encaminar cap a casa meva.  De cop i volta es va girar i em va dir: -Sota el nostre arbre, el proper divendres, d’acord? M'agradava molt la seva companyia, i ell semblava sentir-se igualment còmode amb la meva.  Era meravellosa la sensació que tenia en el meu cor, una sensació dolça, tendra, com de flotar damunt d’un núvol, no ho se descriure ben be, però m’encantava.

Vam estar veient-nos sota aquell arbre 2 cops per setmana i jo cada dia em sentia més enamorada d’en Xavier, només desitjava que ell sentis el mateix que jo perquè si no el meu cor no suportaria el dolor.

Després de gairebé 2 mesos amb la mateixa rutina setmanal i amb les mateixes ganes o encara més, si era possible de trobar-me amb ell, vaig veure que m’estava esperant sota el nostre arbre amb un preciós ram de roses vermelles.  Jo no podia ni caminar de la mateixa emoció que sentia tal i com m’anava apropant cap a ell. 

Mai oblidaré aquell dia, en Xavier vestit amb els seus texans desgastats i amb una camisa blanca, perfecte, impecable, que li feia ressaltar d’una manera meravellosa, els seus ulls foscos i el seu cabell negre i el ram de roses vermelles com la sang, a las seves mans, esperant a que m’apropés a ell per donar-me-les, indescriptible.

-Hola Beth, fas cara de sorpresa.- Aquesta vegada el seu somriure va ser molt més bonic que el del últim cop que jo recordava. Jo no vaig poder articular paraula. llavors, ell va seguir parlant.-Portem un parell de mesos parlant de totes les coses que ens agraden, dels nostres problemes i de tot el que tenim en comú, realment es pot dir que tenim una dolça amistat però, el cas es que ara jo, t’estimo Beth. -Els meus ulls em van delatar. ¡Era obvi que jo sentia el mateix i sense esperar resposta per part meva, em va besar. Confesso que aquest va ser el meu primer petó i fins el dia d'avui encara el recordo.

Vaig sentir una cosa molt profunda, no era només el contacte dels nostres llavis el que feia que el meu cor volgués sortir del seu lloc, era com si les nostres ànimes s'unissin i no poguessin suportar l’idea d’estar separades.

No podia respirar, i en aquest moment, delicadament, va separar els seus llavis dels meus, i em va mirar, tendrament, els seus ulls eren el més bonic que havia al meu voltant,  perquè en realitat, jo havia perdut la noció del temps, de l'espai, de tot,  l'únic que sabia era que estava al seu costat, i amb això en tenia prou, era immensament feliç.

Un líquid tebi va començar a córrer per la meva cara, crec que estava plorant. -No et dones una idea del feliç que em sento- li vaig dir mentre amagava la meva cara a la seva espatlla, no volia separar-me de la seva tendra abraçada mai més, ni tan sols per un segon de la meva vida, aquell era el meu lloc i era on volia estar.

 

De cop i volta, una petita llum envoltada de milers de colors va sortir de sota les fulles d’aquell meravellós arbre on havia crescut el nostre amor i, com una revolada va passar per damunt dels nostres caps tot deixant sentir un suau i dolç tintineig.

 

La fada dels nens, més bella que una rosa, arriba tota vestida de llum, i coronada per ardents flors.  Oh misteriosa fada! Que de mil somnis feliços fas brillar els seus rostres i que al damunt de las carones dels infants t’inclines vaporosa, per anar acariciant d’una manera lleu els seus cabells amb la teva ma, blanca com la neu, perquè mai deixin de somiar i perquè encara que es facin grans, no deixin de pensar en un món ple de màgia i de bondat.  De petits creuen en las nines somrients, en soldats diminuts amb armadures lluents, prats de flors plens, ossos de peluix que dormen amb ells, papallones, països misteriosos, fades, prínceps i princeses i jo se, que quan ens fem grans, tu ets l’encarregada de que no deixem de somiar, tots en els que en tu creiem.

hadita-pequena-sobre-nariz.jpg