La mentida d'un amor

Capítol 1

 

Una esquadra d’homes armats cavalcava a ritme constant.  Desgastats pel viatge, esgotats, continuaven endavant sense parar, com ho fa un riu per arribar a la mar.

Sota la pols i el fang del camí poques coses diferenciaven als vassalls dels senyors, poques coses però ben marcades: muntaven millors cavalls, sota la roba portaven cotes de malla, espasa al cinyell i escuts lligats a la muntura.   A una senyal del més prim de tots ells i sense necessitat de parlar, tot el grup va girar cua i van baixar fins al rierol per abeurar els cavalls i descansar una mica.

El cap va desmuntar, es va desentumir i va sacsejar la seva llarga cabellera marró, humida i  embolicada.  Els seus ulls foscos com la nit quedaven enfonsats sota las seves espesses celles marrons.  En el transcurs d’aquella llarga i pesada creuada havia passat de ser un Home prim a un plec d’ossos envoltats de fibra.   Ell mai havia tingut una constitució grossa però en el transcurs d’aquests gaire be dos anys, el seu aspecte era famèlic.

Havien fet un parell o tres de paradetes pel camí, les justes i necessàries perquè ell, en Pier, només tenia en ment una cosa, arribar a casa i estrenyí entre els seus braços a la seva estimada Melania i com no, en el seu fill, un fill al que encara no coneixia perquè va néixer nou mesos després de la seva partida cap aquella maleïda guerra, però així ho va prometre a Déu, concedeix-me un fill i aniré a la creuada per a tu.

A pesar d’haver marxat amb el cor compungit cap a una guerra Santa,  de la que tampoc tenia clar si tornaria, es sentia feliç per el que havia aconseguit i creia que totes les seves penúries es veien compensades en aquell precís moment en el que estava arribant a casa, l’únic lloc del que no voldria haver tingut que marxar i el únic lloc en el que no veia el moment d’arribar.

Perdut en les seves cavil·lacions i sense adonar-se de res al seu voltant, en Pier va esser sobtat per una mà forta que acostant-se pel darrere li oferia un tros de carn seca acompanyada d’un rosegó de pa.  –Tens que provar de menjar quelcom Pier. –Li va dir el seu estimat amic Rosell-.

En Pier i en Rosell eren amics des que tenien us de raó i la diferència d’estatura i constitució d’ambdós,  no va ser un impediment per forjar la gran amistat que els unia.

-Tens raó amic meu, haig de recuperar forces abans d’arribar al castell, per més que estic segur, que arribi en el estat que sigui a casa meva, la meva estimada em rebrà amb els braços oberts.

-No ho dubto pas això però, has de pensar que la teva aparença es una mica desoladora a dia d’avui i no està de més que recuperis forces i et condiciones una mica abans d’arribar a casa perquè la veritat, la teva olor fa que portem darrere una manada de llops famolencs, disposats a menjar-te en el menor descuit que tinguis.

 

Desprès d’una bona estona d’amigable conversa, en Pier va prendre la decisió de ficar-se al riu per rentar-se una mica i treure’ns de sobre aquella rància olor que ell sabia feia un munt de temps que duia al damunt.

Només pensar en la nit, en aquella nit, amb un llit i amb la Melania, una ona de dolorós desig va sacsejar el seu adolorit cos.  Ell, com ja havia estat fent durant tot el temps que portava fora, va dominar aquell esfereïdor desig, perquè tal i com li va prometre a la Melania i com es va prometre a si mateix abans de marxar, la seva fidelitat va ser total i fins al límit de les conseqüències.  Ell creia, que si estimaves veritablement a una persona, sota qualsevol circumstancia, per més dura que fos, no hi havia res que fes possible trair aquest amor tan pur i net que ell sentia vers la seva estimada. Aquesta creença, el va motivar a fer un vot de castedat abans de sortir cap a la creuada.

-Estem a prop del castell del teu pare veritat? –va preguntar en Rosell.

-sí.

-Per fi podrem menjar d’una manera decent.

-Això es l’únic que et preocupa, el tiberi?

-Home, Pier, doncs sí, la veritat es que sí, ja sabem que per a tu les coses carnals no tenen importància si no ets a prop de la teva Melania però, a la gent normal i corrent, com es el meu cas,  aquestes coses ens emocionen,  la veritat;  una bona cuixa de xai, un bon got de vi i un bon tros de pa calent...ummm es el súmmum del plaer per a mi en aquest Sant moment.

-Molt be Rosell, sigui com sigui, amb gana o sense, la veritat es que haurem de passar per davant de les portes del castell del meu pare.  No t’esveris, que sense menjar no t’hi quedaràs.  A més a més, ja coneixes en el meu pare i es podria dir, que sembles tu fill seu en lloc de ser-ho jo.

-A veure Pier, la veritat, jo crec que seria millor desprès de tants anys fora, avisar a la teva dona de que ets a prop de casa, més que res perquè no es desmaï-hi de l’emoció.

-La Melania no es desmaiaria mai, no seria propi de ella o, et preocupa altre cosa que no em dius?

-Més que res, vull estalviar qualsevol patiment que os pugui esdevenir tant per a tu, com per ella.

La veritat es que el destí, a vegades es cruel, molt cruel i fa que succeeixin coses que no et passarien mai pel cap i molt menys, quant estàs tan profundament enamorat com ho estava en Pier de la seva esposa.

Sense haver parat, ni per cortesia envers el seu estimat amic Rosell, al castell del seu pare i desprès d’un parell d’hores d’animada xerrada fen via cap a casa seva, estaven quasi a les portes del castell però hi havia una cosa que no rutllava be.  Es veia un tropell de soldats als volta’ns de les muralles i es divisava un estàndard però, no un estàndard qualsevol, si no el del seu pare.  Per una inexplicable raó, el seu pare tenia assetjat el seu castell.

 

Capítol 2

 

Va cavalcar com un boix fins a les portes del castell, amb la pell eriçada de la por i el terror que sentia en aquells moments, por del que podia haver passat o estava passant en aquells precisos instants, una por immensa i descomunal del no saber i del no voler saber.

El seu pare va sortir a buscar-lo en el moment en el que el va divisar entrant per les portes del castell, tot obrint els seus braços en senyal d’acolliment però, amb la cara tensada per l’angoixa.

En Pier mirava a un cantó i a l’altre i només veia cares familiars de cosins, tiets, germans,  però tots ells feien el mateix, esquivar la seva mirada.  Que podia voler dir allò?  Pensava ell tot inquiet,  per quins tres sous evitaven el contacte visual amb ell? Què estava passant? La Melania? Nooooo, no podia ser, la Melania no, el seu fill... noooo..., no podia pensar, la seva ment era un núvol negre que no el deixava pensar coherentment.  Molt aviat sortiria de dubtes.  En aquell precís moment es va descórrer la cortina de la tenda on estaven reunits i va entrar el seu estimat germà gran, que sense pels a la llengua i desprès d’estrènyer-lo en força entre els seus braços enormes li va dir a boca de canó:

-Vaja situació per trobar-te en la teva tornada a casa germanet, la teva estimada Melania ha fet en Christian amo i senyor del castell, tot pensant que no tornaries i que havies mort.

-En Christian? El nostre cosí Christian? Això es impossible! I el meu fill? On és el meu fill?

-El teu fill va morir al poc de néixer . –Li va contestar el seu pare. – Et donàvem per mort, la veritat, i fa cosa d’un any la teva dona, doncs,  va portar en Christian al castell, es va quedar en estat i li va donar un fill, d’ençà, viu en aquest castell com a amo i senyor.

El seu cap era incapaç de processar tanta informació, com podia estar passant tot allò, no era possible, la seva estimada Melania el donava per mort i sense deixar gaire temps per plorar la seva pèrdua i la del seu fill, ja tenia un altre en el seu lloc i a més a més, li donava un fill.  Un fill per reemplaçar el que havia perdut i un Home per reemplaçar-ho a ell, a ell, a la persona que feia poc més de dos anys, li jurava amor etern, al Home que  sabia que donaria la vida per Ella, al Home que va anar a la guerra per aconseguir el beneplàcit de Déu i que li concedís un fill, un fill de ella i de ell, dels dos, per poder consolidar el gran amor que es professaven l’un envers l’altre.  MENTIDES, MENTIDES I MENTIDES, així es com ell veia la seva miserable vida en aquell moment, com una veritable MENTIDA grossa, descomunal, sense principi ni fi, no sabia on començava la mentida i on acabava però tampoc ho volia esbrinar en aquells moments.

 Amb el cap ennuvolat va pujar damunt del seu magnífic cavall i sense deixar-se aturar pel seu pare i germans, es va dirigir cap a la porta del castell a pit descobert, exposant la seva vida per ella, com sempre ho havia fet. Si la Melania volia veure’l mort, doncs així seria, es posava a la seva disposició perquè ella fes el que creies convenient.  De que li servia la vida, si no la tenia a ella, no la volia, no la necessitava, ja no podia seguir vivint pensant que la seva estimada era en braços d’un altre Home i que mai més seria seva, no ho volia allò, preferiria deu mil cops haver sigut mort en una de las cruentes batalles en las que va haver de lluitar, ho preferia tot, menys allò. 

Capítol 3

 

Mentre s’apropava a la porta tranquil·lament, sense preses, esperant sen abatut en qualsevol moment, un crit va re tombar al damunt del castell:

-Atureu-vos senyor meu.

La Melania, amb el seu meravellós cabell onejant al vent, amb els seus ulls marrons i profunds com la terra i amb la seva esplendorosa i esvelta figura, estava al damunt d’un merlet, estàtica, perfecte, majestuosa, com sempre ho havia estat i va tornar a repetir, aquest cop amb la veu trencada per l’emoció:

-Atureu-vos Senyor meu.  No puc permetre la vostra entrada en aquest castell fins que hagi deixat marxar en el Home que ara mateix i viu com a amo i senyor d’aquestes terres.

-Esteu prohibint-me l’entrada a mi, en el veritable amo del castell? No em puc creure tanta gosadia per part vostra Senyora.  

-No, no os prohibeixo l’entrada, estimat meu, només os la limito durant un temps prudencial, per poder deixar escapolir-se en el Home que ha estat ocupant el vostre lloc en la vostre llarga absència, ell no te la culpa de la meva falta de domini.

-M’esteu dient que voleu deixar marxar en aquest beneit que ha estat al vostre costat mentre jo no hi era?

-Sí, així es, senyor meu.  Os demano per caritat que li perdoneu la vida i que el deixeu marxar abans de tornar a recuperar el que per llei es vostre.

-Les coses no funcionen així estimada però, de totes maneres i amb tota la pena del meu cor, os concediré la gracia de perdonar-li la vida en aquest pobre Home, que no ha pogut fer res per evitar caure en la teva teranyina d’amor corrupte, de falses promeses i de mentides.  Unes mentides que m’han portat pel camí del deliri i que no m’han deixat veure en cap moment, el teu veritable jo, la teva veritable personalitat i la teva falta d’escrúpols a l’hora de fer el que vols, sense parar-te a pensar en les conseqüències dels teus actes.

-Les coses no sempre són com semblen, amor meu.

-Amor teu? Sí, potser ho era el teu amor i la veritat es que ho hagués volgut ser fins a la fi dels meus dies però ja no, ara es massa tard, ara no puc pensar en tu com la heroïna dels meus somnis, com la dona que tot ho podia aconseguir de mi amb tan sols una mirada o un tendre somriure, no, ja no ho vull tot això, el meu amor per a tu seguirà existint però,  l’exterminaré de la meva vida com si d’una mala arrel es tractés, l’arrancaré del meu cor amb tot el dolor que comporta fer-ho, no deixaré ni un bocí del que era i saps per què? Perquè no era veritable amor el que tu senties per mi, si ho hagués sigut, no ens trobaríem parlant d’això en aquests moments.

-Què penseu fer amb mi doncs?

-Obrem les portes del castell i decidirem el que farem.  El que pots tenir molt clar es que no et faré mal, mai ho faria això i ho saps, aquesta es una de les coses amb las que sempre has jugat, amb la meva feblesa envers tu.  Obrem les portes d’una vegada i tindràs el càstig que et correspongui per llei, ni més, ni menys.

Així les coses, la Melania, es va veure obligada a obrir les portes del castell per deixar pas en el veritable amo del mateix.  Un cop va ser dins, en Pier va fer cridar a tota la seva família per poder fer un judici ràpid i just.  Ell volia evitar de qualsevol manera que la llei, la veritable llei, prengués part del que havia passat perquè en aquell cas no podria fer res per salvar-li la vida en aquella dona, a la seva estimada malgrat tot, per més que ell lluités contra els seus sentiments.

Es va crear una assemblea familiar en el menjador, ja que era el lloc més espaiós i més ben condicionat de tot el castell.  Intentant obviar les indicacions del seu pare, en Pier, va decidir per ell mateix el càstig a imposar a la seva dona i així ho va fer saber a tothom.

-Desprès d’haver estat pensant durant una llarga estona i per poder evitar conflictes entre la casa d’en Christian i la nostre he decidit el següent: Vull que la Melania i el seu fill visquin fora dels dominis de la nostre ciutat, vull que a trenc d’alba marxin d’aquest indret i que ho facin en la direcció que vulguin, sempre i quan, no tornin a aparèixer en el meu camí, sota cap circumstancia.  Si això no es complís i apareixes in de nou en la meva vida, tindré tot el dret del mon, a fer amb ella el que em vingui de gust i ningú podrà evitar-ho. 

El pare, angoixat per el que estava escoltant, va gosar a dir:

-Pier, fill meu, estàs segur de que aquest càstig es el més adient? Vols dir que no segueixes ennuvolat pel amor d’aquesta dona? Saps que realment el que ha fet està castigat amb la mort?     

-Sí pare, estic segur del que faig i estic segur de que sigui com sigui, no vull que la Melania mori.  Aquest càstig que l’imposo com a marit seu,  amb sembla bastant exemplar i el que no podeu demanar-me ningú dels que sou aquí en aquest moments, es que deixi d’estimar a una dona a la que no he deixat d’estimar en tota la meva vida, de cop i volta, per el fet de que ella no hagi tingut el suficient amor per mi, com per creure que jo era viu, com per sentir que jo era viu i com per poder sen pacient i escoltar en el seu cor, perquè llavors ell li hauria dit la veritat, li hauria dit que jo era viu per ella, que jo estava lluitant per ella i que la meva única missió era aconseguir tornar a casa per omplir-la d’amor, del meu amor, que jo creia que era el seu.

  No puc desitjar-li la mor pel fet de no haver sentit el mateix que sentia jo, senzillament perquè no tothom sent las coses de la mateixa manera i senzillament perquè el amor, es això, estimar sense esperar res a canvi, estimar sense condicions i estimar fins al límit de les teves forces.  Sí pare sí, estic molt segur del que faig i se que d’aquesta manera ella s’adonarà del mal que m’ha fet i potser, dic potser, algun dia, coneix a una persona que li fa sentir en el seu cor, el que ella m’ha fet sentir a mi.  Aquest serà el seu veritable càstig, estimar sense condicions i a cor descobert a una persona que potser no valora els seus sentiments i que la porta per un mar de penúries de la que no es pot sortir si el amor no es correspost.

 

LA MENTIRA DE UN AMOR

CAPÍTULO 1

Un escuadrón de hombres armados cabalgaba a ritmo constante.  Desgastados por el viaje, agotados, continuaban su camino sin parar, igual que hace un río para llegar hasta el mar.

Bajo el polvo y el barro del camino pocas cosas diferenciaban a los vasallos de los señores, pocas cosas pero bien marcadas: montaban mejores caballos, bajo sus vestiduras llevaban cotas de malla, espada al cinto y escudos atados a su montura.  A una señal del más delgado de ellos y sin necesidad de articular palabra, todo el grupo cambió de dirección para dirigirse al pequeño riachuelo que corría en los márgenes para abrevar los caballos y descansar un poco.

El cabeza de grupo desmontó, se desentumeció y agitó su larga cabellera marrón, húmeda y enredada.  Sus ojos oscuros como la noche se mostraban hundidos bajo sus espesas cejas marrones.  En el transcurso de aquella larga y pesada cruzada había pasado de ser un hombre delgado a un pliego de huesos envueltos en fibra.  Él nunca había sido de constitución grande pero en el transcurso de estos casi dos años de ausencia, su aspecto era famélico.

Habían hecho dos o tres paradas en el camino, las justas y necesarias porque Pier, solamente tenía en mente una cosa, llegar a su casa y estrechar entre sus brazos a su querida Melania i como no, a su hijo, un hijo al que todavía no conocía porqué nació nueve meses después de su partida hacía aquella maldita guerra, pero así se lo prometió a Dios, concédeme un hijo e iré a luchar a las cruzadas por ti.

A pesar de haberse ido con el corazón encogido hacía una Guerra Santa, de la que tampoco tenía claro si volvería, se sentía feliz por lo que había conseguido y creía que todas sus penurias se veían compensadas en aquel preciso momento en el que estaba llegando a su casa, el único lugar del que no habría querido irse jamás y el único lugar al que no veía el momento de llegar.

Perdido en su mar de cavilaciones y sin darse cuenta de lo que ocurría a su alrededor, Pier fue sobresaltado por una fuerte mano que, acercándose por detrás le ofrecía un trozo de carne seca acompañada de un mendrugo de pan. – Tienes que intentar comer alguna cosa Pier.- Le dijo su querido amigo Rosell-.

Pier y Rosell eran amigos desde que tenían uso de razón y la diferencia de estatura y de constitución de ambos, no fue un impedimento para forjar la gran amistad que les unía.

-Tienes razón amigo mío, tengo que recuperar fuerzas antes de llegar al castillo, por más que estoy seguro, que sea cual sea el estado en que llegue, mi amada Melania me recibirá con los brazos abiertos.

-No tengo ni la más mínima duda de lo que dices pero, tienes que pensar que tu apariencia es un poco desoladora hoy por hoy y no estaría de más que recuperaras fuerzas y te asearas un poco antes de llegar a casa, porque la verdad, tu olor hace que llevemos detrás nuestro a una manada de lobos hambrientos dispuestos a devorarte al menor descuido.

Después de un buen rato de amigable charla, Pier tomó la decisión de meterse en el río para lavarse un poco y quitarse de encima aquel rancio olor que él sabía que llevaba encima desde hacía tiempo.

Solamente pensaba en la noche, en aquella noche, con una cama y con Melania, una ola de doloroso deseo agitó su dolorido cuerpo.  Él, como había venido haciendo durante todo el tiempo que llevaba fuera de casa, dominó aquel lacerante deseo, porque tal y como le prometió a su amada esposa y a si mismo antes de partir, su fidelidad fue total y hasta el límite de las consecuencias.  Él tenía la absoluta certeza, que si amabas realmente a una persona, bajo cualquier circunstancia, por más dura que ésta fuera, no había nada que hiciera posible que traicionaras ese amor tan puro y limpio que sentía hacía tu amada.  Esta firme creencia, le motivó a realizar un voto de castidad antes de salir hacía las cruzadas.

-¿Estamos cerca del castillo de tu padre verdad? – Le preguntó Rosell-.

-Sí.

-Por fin podremos comer de una manera decente.

-¿Esto es lo único que te preocupa, la comida?

-Hombre Pier, pues sí, la verdad es que sí, ya sabemos que para ti las cosas carnales carecen de importancia si no estás cerca de tu Melania pero, a la gente normal y corriente, como es mi caso, estas cosas nos emocionan, la verdad; una buena pierna de cordero, un buen vaso de vino y un buen trozo de pan caliente… ummmmmm sería el súmmum del placer para mí en estos Santos momentos.

-Muy bien Rosell, sea como sea, con hambre o sin ella, la verdad es que tendremos que pasar por delante de las puertas del castillo de mi padre.  No te abrumes, que sin comer no te quedarás.  Además, ya conoces a mi padre y se podría decir, que más pareces tú su hijo en lugar de yo.

-Hablando de otra cosa Pier, yo creo que sería mejor que después de tantos años fuera de tu casa, avisaras a tu esposa que estás llegando, más que nada para evitar que se desmaye de la emoción.

- Melania no se desmayaría jamás, no sería propio de ella.  ¿Te preocupa alguna cosa que no quieres decirme acaso?

-No, no… más que nada quería ahorraros cualquier sufrimiento que os pudiera acaecer tanto a ti como a ella.

Verdaderamente, el destino a veces es cruel, muy cruel y permite que sucedan cosas que jamás se te pasarían por la cabeza ni siquiera imaginándolas, cuando estás tan profundamente enamorado como lo estaba Pier de su esposa.

Sin haber parado, ni tan siquiera por cortesía hacía su querido amigo Rosell, en el castillo de su padre y después de un par de horas de animada charla de camino a su morada, tal y como se iban acercando a las puertas de su castillo se estaban dando cuenta de que algo no andaba bien.  Se veía un tropel de soldados a los alrededores de las murallas y se divisaba un estandarte pero, no un estandarte cualquiera, si no el de su padre.  Por una inexplicable razón, que no alcanzaba a comprender, su padre estaba sitiando su castillo.

 


Capítol 2

Cabalgó como un loco hacía las puertas del castillo, con la piel erizada por el miedo y el terror que sentía en aquellos momentos, miedo del que podía haber pasado o estaba pasando en ese preciso instante, un miedo inmenso i descomunal por no saber y por no querer saber. 

Su padre salió a buscarle en cuanto le divisó entrando por las puertas del castillo, abriendo sus brazos de par en par en señal de acogida pero, con la cara tensa por la angustia.

Pier miraba de un lado a otro de manera compulsiva y solamente veía caras familiares: primos, tios, hermanos…. Pero todos ellos hacían lo mismo, esquivar su mirada.  ¿Qué diablos estaba pasando? Pensaba mientras su corazón se iba acelerando, ¿por qué motivo evitaben cualquier tipo de contacto visual con él? ¿Melania? Noooooooo, no podía ser, Melania no, ¿su hijo?.... noooooo, no podía pensar, su mente estaba cubierta por un espeso nubarrón negro que no le dejaba pensar de manera coherente.  Pronto saldría de dudas. En ese preciso instante, se descorrió la cortina de la tienda donde se habían reunido y entró su querido hermano mayor, que sin pelos en la lengua y después de apretarle fuertemente entre sus brazos enormes le dijo a bocajarro:

-Vaya situación para encontrarte a tu regreso a casa querido hermano, tu amada Melania ha nombrado a Christian dueño y señor del castillo, pensando que no regresarías y que habías muerto.

-¿Christian? ¿Nuestro primo Christian? Eso es imposible!!!! ¿y mi hijo? ¿dónde está mi hijo?

-Tu hijo murió a poco de nacer. –Le contesto rápidamente su padre-. Te dábamos por muerto, esa es la verdad y, hace más o menos un año…. tu mujer trajo a Christian al castillo, se quedó embarazada y le dio un hijo.  Desde entonces, vive aquí como amo y señor.

Su cabeza era incapaz de procesar tanta información, cómo podía estar pasando todo aquello, no era posible, su amada Melania lo daba por muerto y sin dejar pasar demasiado tiempo para llorar su pérdida y la de su hijo, ya tenía a otro ocupando su lugar y, además, le había dado un hijo.  Un hijo para remplazar al que había perdido y un hombre para reemplazarle a él, a él, a la persona que hacía poco más de dos años le juraba amor eterno, al hombre que sabía que daría su vida por ella, al hombre que fue a la guerra por conseguir el beneplácito de Dios y que les concediera un hijo, un hijo de ella y de él, de los dos, para poder consolidar el gran amor que se profesaban el uno al otro.  Mentiras, mentiras, mentiras y más mentiras, así es como el veía ahora su miserable vida, como una verdadera y gran mentira, grande, descomunal, sin principio ni fin, no sabía donde empezaba la mentira ni donde acababa pero tampoco tenía ganas de averiguarlo en ese momento.

Con la cabeza ofuscada montó encima de su magnífico caballo y sin dejarse detener por su padre ni por sus hermanos, se dirigió al trote hacía la puerta del castillo a pecho descubierto, exponiendo su vida por ella, como siempre había hecho.

Si ella le quería ver muerto, pues así sería, se ponía a su disposición para que ella hiciera lo que creyera conveniente.  De que le servía su vida, si no la tenía a ella, no la quería, no la necesitaba, ya no podía seguir viviendo pensando en que su amada estaba en brazos de otro hombre y que jamás volvería a ser suya, no podía soportarlo, prefería diez mil veces que le hubieran matado en alguna de las cruentas batallas en las que luchó, lo prefería, cualquier cosa antes que aquello.

 

Capítol 3

Mientras se iba acercando a la puerta tranquilamente, sin prisas, esperando ser abatido en cualquier momento, un grito retumbó en las almenas del castillo.

-Deteneos mi señor.

Melania, con su maravilloso cabello ondeando al viento, con sus ojos marrones y profundos como la tierra y con su esplendorosa y esbelta figura, se encontraba encima de una almena; estática, perfecta, majestuosa, como siempre había sido y volvió a repetir, esta vez con la voz rota por la emoción:

-Deteneos mi señor.  No puedo permitiros la entrada en este castillo hasta que se haya ido el hombre que ahora mismo está viviendo aquí como dueño y señor de estas tierras.

-¿Me estáis prohibiendo la entrada a mí, al verdadero amo del castillo? No puedo creerme tal atrevimiento de su parte mi señora.

-No, no os prohíbo la entrada, amado mío, nada más os la limito durante un tiempo prudencial, para que pueda escapar sano y salvo del castillo el hombre que ha estado ocupando vuestro lugar en vuestra larga ausencia, él no tiene la culpa de mi falta de dominio.

-Me estáis diciendo que queréis dejar marchar a ese pobre hombre que ha estado a vuestro lado cuidando de vos mientras yo no estaba…

-Sí, así es, mi señor.  Os suplico que por caridad le perdonéis la vida y que le dejéis marchar libremente antes de recuperar lo que por ley os pertenece.

-Las cosas no funcionan así amada mía pero, de todas maneras y con toda la pena de mi corazón, os concederé la gracia de perdonarle la vida, ya que estoy seguro de que él no ha podido hacer nada para evitar caer en la telaraña de amor corrupto, de falsas promesas y de mentiras que habréis urdido a su alrededor.  Unas mentiras que me han llevado por el camino del delirio y que no me han dejado ver en ningún momento, vuestro verdadero yo, vuestra verdadera personalidad y vuestra total falta de escrúpulos a la hora de hacer lo que os place, sin deteneros a pensar ni un solo momento en las consecuencias de vuestros actos.

-Las cosas no son siempre como parecen, amor mío.

-¿Amor mío? Si, quizás sí que era vuestro amor y la verdad es que habría querido serlo hasta el fin de mis días pero ya no, ahora es demasiado tarde, ahora no puedo pensar en vos como la heroína de mis sueños, como la mujer que podía conseguir cualquier cosa de mí con tan sólo una mirada o una tierna sonrisa, no, ya no quiero nada de esto, mi amor hacía vos seguirá existiendo pero, lo exterminaré de mi vida como si de una mala hierba se tratase, lo arrancaré de mi corazón con todo el dolor que comporta hacerlo, no dejaré ni un solo trozo de lo que era ¿y sabéis por qué mi señora? Porque no era amor verdadero lo que vos sentías por mí, si lo hubiera sido, no estaríamos hablando de esto en este preciso instante.

-¿Qué pensáis hacer conmigo?

-Abrir las puertas del castillo y decidiremos qué hacer.  Lo que debéis tener muy claro, es que no voy a haceros ningún daño, jamás lo haría y lo sabeis, esta es una de las cosas de las que siempre os habéis aprovechado, de mi debilidad hacía vos.  Abrir las puertas del castillo de una vez y tendreis el castigo que os corresponda por ley, ni más ni menos.

En este punto, Melania se vio obligada a abrir las puertas para dejar paso al verdadero dueño del castillo. Una vez dentro, Pier, hizo llamar a toda su familia para poder celebrar un juicio rápido y justo.  Él quería evitar de cualquier manera, que la ley, la verdadera ley, tomara parte en ese asunto porque en ese caso, no podría hacer nada para salvarle la vida a aquella mujer, a su amada a pesar de todo, por más que el luchara contra sus sentimientos.

Se creó una asamblea familiar en el comedor, ya que era el lugar más espacioso y mejor acondicionado de todo el castillo.  Intentando pasar por alto las indicaciones de su padre, Pier, decidió por si sólo el castigo que le iba a imponer a su esposa y así se lo comunicó al resto de los congregados.

-Después de haber estado meditando durante un buen rato y para poder evitar conflictos entre la casa del primo Christian y la nuestra, he decidido lo siguiente: Quiero que Melania y su hijo vivan fuera de los dominios de nuestra ciudad, quiero que de madrugada se marchen de aquí y que lo hagan en la dirección que quieran, siempre y cuando, no vuelvan a aparecer jamás en mi camino, bajo ninguna circunstancia.  Si esta norma no se cumpliera y apareciera de nuevo en mi vida, tendré todo el derecho del mundo a hacer con ella lo que me plazca y nadie podrá evitarlo.

El padre, angustiado por lo que estaba escuchando, se atrevió a intervenir:

-Pier, hijo mío, ¿estás seguro que este es el castigo más adecuado? Quieres decir que no sigues cegado por el amor de esta mujer? ¿Sabes qué lo que ha hecho está castigado con la muerte?

-Sí padre, estoy seguro de lo que hago y estoy seguro de que sea como sea, no quiero que Melania muera.  Este castigo lo impongo como marido suyo, me parece bastante ejemplar y el que no me podéis pedir ninguno de vosotros, es que deje de querer a esta mujer, a la que no he dejado de amar ni un solo momento de mi vida, así de repente, por el simple hecho de que ella no haya tenido el suficiente amor hacía mí, como para creer que yo seguía vivo, el suficiente amor para sentir que yo estaba vivo, ni el suficiente amor para poder ser paciente y escuchar a su corazón, porque entonces él le habría dicho la verdad, le habría dicho que yo estaba vivo por ella, que yo estaba luchando por ella y que mi única misión era conseguir volver a casa para llenarla de amor, de mi amor, que yo creía que era el suyo.

No puedo desearle la muerte por el hecho de no haber sentido lo mismo que sentía yo, sencillamente porque no todo el mundo sentimos las cosas del mismo modo y sencillamente porque el amor, es esto, amar sin esperar nada a cambio, amar sin condiciones y amar hasta el límite de nuestras fuerzas.  Sí padre sí, estoy muy seguro de lo que hago y sé que de este modo, ella se dará cuenta del daño que me ha hecho y quizás, digo quizás, algún día, conocerá a una persona que le hará sentir en su corazón lo que ella me ha hecho sentir a mí. Este será su verdadero castigo, amar sin condiciones y a corazón descubierto a un hombre que quizás no valorará sus sentimientos y que tal vez la lleve por un mar de penurias del que no se puede salir cuando el amor no es correspondido.

FIN

 

MUNEQUITO-FLOR-TRISTE.jpg

Para estar informado de los últimos artículos, suscríbase: