Una casa plena de misteri-Una casa llena de misterio
S'explicaven moltes històries diferents de ¡bruixes i fantasmes al voltant d’aquesta casa, ningú es va atrevir a entrar mai en aquell lloc. En el poblet, hi havia un grup de nens que jugaven sempre a ser exploradors. En el transcurs de las vacances d’estiu, tres d'ells havien planejat anar a aquest lloc tenebrós sense que els seus pares s’adonessin. L’Edgar era el gran, la Pati era la mitjana i en Xavi el petit. Van sortir d'hora al mati per començar el seu camí cap a la tenebrosa casa. En arribar, van entrar amb molt de compte i de cop i volta la Pati va dir:
- Tinc por!- No et preocupis Pati i sobretot no et separis de nosaltres! Jo et cuidaré! Que ningú es separi! Va dir en Edgar. -Mireu els mobles antics que hi ha. ¡Aquesta casa està
plena de coses! Però això si, es nota que hi fa molt de temps que no hi viu ningú perquè esta tot ple de teranyines.
- No toqueu res! I caminem poc a poc. Va respondre en Edgar. De sobte unes escales que portaven a la part subterrània de la casa van cridar l’atenció d’en Xavi , i sense que els seus companys
s'adonessin va anar baixant esglaó per esglaó. Passats uns minuts i molt espantada la Pati va dir:
-Edgar! ¡Edgar! En Xavi ha desaparegut, fa molta estona que no el veig. Tremolós va dir l’Edgar:- No pot ser! Ha d'estar per aquí, potser s’ha amagat perquè vol espantar-nos.
L’Edgar que no estava convençut del que deia però amagant-li la veritat a la nena per no espantar-la, va començar a cridar:
"Xavi! Xavi! On ets? Si és una broma, ja tenim prou, tenim por.
Pati va trencar en plor. L’Edgar va dir:
És la meva culpa! Jo vaig insistir a venir a aquest lloc. ¡Pati! No et moguis d'aquí, jo recorreré la casa i et prometo que el trobaré. No et moguis d'aquí per res del món!
Mentre l’Edgar li deia això, la Pati va buscar un lloc per asseure’s i ho va fer en una butaca vella de pell negra com el carbó. Portava la careta plena de llàgrimes i no deixava de sanglotejar. Quan ¡de sobte!, Una caixeta de fusta plena de caragolins pel damunt, va començar a desprendre una llum intensa que enlluernava els ulls de la pobrissona Pati. La Pati mirava per tots costats intentant veure algun dels seus companys, però no hi havia ningú, estava sola, completament sola i morta de por. Va agafar aire, es va inflar de valor i es va anar aixecant lentament, caminant cap a la caixeta i sense poder-hi treure els ulls del damunt. De cop i volta, una veu molt dolça va sortir de dins de la capseta.
- Qui es aquí dins?- Obre, si us plau! Obre la caixa si us plau!Era una veu molt dolça i bonica, semblava d’una nena. La Pati va respondre:
- Em promets que no em faràs mal?- T'ho prometo! T'ho prometo! Poquet a poquet es va atansar cap a la capsa i va obrir la tapa molt lleument però, el suficient perquè surtis una llum espectacular que il·luminava tota l’estància. Espantada, la Pati, va fer unes passes enrere. La tapa es va obrir del tot i va sortir voleiant una fadeta preciosa i plena de colors. Va ser tan gran la sorpresa que va tenir la Pati que va dir:
- Que bonica! Que preciosa que ets! Qui ets?-Sóc la fada guardiana d'aquesta casa. Feia tants i tants anys que estava tancada en aquesta caixa. Pati bocabadada per la sorpresa i amb la veu plena d’emoció li va preguntà:
¿Qui et va tancar dins de la capsa? La fada va contestar:
- És una llarga història! Potser algun altre dia te l’explicaré, però ara no perquè tenim molta feina a fer i molt poc temps per fer-la. No veus que bruta i abandonada està aquesta casa? La Pati va respondre:
- Fada! Tu que coneixes aquest lloc podries ajudar-me, quan hem entrat a la casa érem tres; en Edgar, en Xavi i jo, llavors en Xavi que es el més petit va desaparèixer i en Edgar l’ha anat a buscar però d’això deu fer ben be una hora. De sobte, es van escoltar unes passes, era l’Edgar que entrava corrent i va dir:
- ¿Que és aquesta llum immensa? La fada es va posar a riure i li va dir:
- Tu ets l’Edgar! El nen es va quedar immòbil, petrificat i perplex davant la presència de la fada. Quan va reaccionar, l’Edgar va dir:
- Quina meravella! Què ets un àngel o una fada? Has vingut a ajudar-nos a buscar a en Xavier? La fada va respondre:
- Sóc una fada! Sóc lliure gràcies a la teva amiga Pati!, Estava tancada dins d’una capsa però ja l’he dit en ella, ara no es moment per parlar, anem, veniu am mi. Va començar a volar amb les seves petites aletes daurades i platejades m’entres anava deixant una polseguera de llumetes de colors per tot el camí que feia i els nens no podien deixar de caminar darrera seu enlluernats per la meravella dels seus colors i frescor. Quan van arribar al damunt d’unes llargues escales de cargol, la fadeta va treure una vareta i va donar uns copets a la porta del final del passadís, en obrir-se, van veure en Xavier assegut al terra rodejat de joguines, tot distret, content, atabalat i sense adonar-se ni tan sols que hi havien entrat els seus amics. L’Edgar i la Pati van començar a córrer cap a ell i parlaven gairebé tots dos alhora.
- On eres? No veus que no pots marxar sense avisar-nos? No t’ha adones del que ens has arribat a espantar? Com pots tenir el cap tan ple de pardals? Ets un inconscient. Llavors, en Xavi, va respondre:
- No se com he arribat fins aquí, vaig veure unes escales que anaven cap a baix, vaig començar a baixar els graons i em vaig trobar amb aquesta meravellosa sala plena de joguines. Què no ho veieu? Hi ha trens, titelles, ninots, cotxes, pilotes, mai de la vida havíem vist tantes joguines ni tant boniques, no m’he pogut resistir, m’he hagut de seure per posar-me a jugar sense parar-me a pensar ni per un moment que patiríeu per mi. Em sap molt greu per vosaltres.
La fada els contemplava asseguda a dalt d'una espelma apagada i de cap i volta els hi va dir:
- Bé nens! Mentre vosaltres jugueu una estona més, jo tinc feina per fer, desprès vindré a veure com va tot i va sortir com una ràfega deixant la característica cua d’estels al darrere seu.
En Xavi es va mirar en els seus amics i va dir:
- És una joguina que parla? Edgar va respondre:
- No! És una fada, es la encarregada de protegir i tenir cura d’aquesta casa i es qui ens ha ajudat a trobar-te. La Pati va dir:
-Estava tancada. ¡Pobreta!
-De cop i volta, l’Edgar va mirar el seu rellotge i va dir:
-"Ja és tard!. Anem a buscar a la fada i parlem amb ella per veure si ens deixa tornar un altre dia a veure-la. Quan van arribar a la sala principal on es trobava la fadeta, la van veure com volava sobre els mobles, las parets i els sostres a l’hora que ho anava tocant tot amb la seva vareta que anava deixant el reguerol d’estrelles per deixar-ho net com una patena.
Tots tres, agafats de les mans miraven sorpresos. Quan la fada els va veure, els hi va dir:
-Ja està, ja ho he netejat tot i la casa ja es com era. Abans de que m’oblidi, os vull dir que a partir d’ara i com agraïment envers la Pati que m’ha ajudat a sortir del meu captiveri, aquesta casa també estarà sempre oberta per a vosaltres tres però, amb la condició de que guardeu be el secret i mai li ho expliqueu a ningú que soc jo qui hi viu aquí. Si no trenqueu aquesta única norma, sereu sempre benvinguts a casa meva i podreu jugar tota l’estona que voleu dins de l’habitació de la fantasia, que no es altre que la que en Xavier va descobrir plena de joguines.
Els nens van marxar d’allò més feliços i contents per el descobriment que havien fet i perquè
sabien que a partir de llavors tenien un magnífic lloc per gaudir i jugar tots tres plegats i envoltats per la meravellosa i tinti-la’n llum d’aquella fadeta tan bonica. A partir d’aquell moment i per més que els grans dels pobles diguessin que aquella casa era habitada per fantasmes, a ells només els hi caldria mirar-se els uns als altres, somriure i confirmar un altre cop, que aquella casa, era la casa de la fada i que ara, també era la seva. Però això era el seu secret!!!!!!
UNA CASA LLENA DE MISTERIO
Se explicaban muchas y diferentes historias de brujas y fantasmas alrededor de esta casa, nadie se atrevió jamás a entrar en ella. En el pueblo, había un grupo de niños que siempre jugaban
a ser exploradores. En el transcurso de las vacaciones de verano, tres de ellos habían planeado ir a aquel lugar tenebroso sin que sus padres lo supieran. Edgar era el mayor, Patricia
la mediana y Javier el pequeño. Salieron muy temprano por la mañana para recorrer el camino que les llevaría hasta el siniestro lugar. Al llegar, entraron con mucho cuidado y de
manera sigilosa, de repente Patricia dijo:
-Tengo miedo! –no te preocupes Patricia y sobretodo no te separes de nosotros, yo te cuidare! Que nadie se separe! Dijo Edgar.-
- Mirar que cantidad de muebles antiguos que hay. ¡Esta casa está llena de coses maravillosas! Eso sí, se nota que hace mucho tiempo que no vive nadie porque está llena de telarañas (comentaba Javier emocionado).
-No toquéis nada! Y andar despacito. Recomendó Edgar.
De repente unas escaleras que llevaban hacía la parte subterránea de la casa llamaron la atención de Javier y sin que sus compañeros se dieran cuenta se fue, bajando escalón por escalón. Pasados unos minutos y muy asustada Patricia dijo:
-Edgar, Edgar! Javier ha desaparecido, hace mucho rato que no le veo.
-No puede ser! Tiene que estar por aquí, quizás se ha escondido para asustarnos.
Edgar que realmente no estaba convencido de lo que decía pero escondiendo la verdad a la niña para que no se asustara más, empezó a gritar:
-Javi… Javi!!!!! Dónde te has metido? Si es una de tus bromas, ya está bien, tenemos miedo, déjalo ya y sal.
Patricia empezó a llorar y Edgar la intentó calmar diciéndole:
-Es culpa mía Pati, yo insistí en venir a este lugar, no debería haber dejado que vinierais conmigo. No te muevas de aquí, yo recorreré la casa y te prometo que le encontraré. No te muevas de aquí por nada del mundo.
Mientras Edgar le decía estas palabras, Patricia buscó un lugar para sentarse y lo hizo en una butaca de piel negra como el carbón. Llevaba la carita llena de lágrimas y no dejaba de hipar. Súbitamente, una cajita de madera decorada con caracolas de mar, empezó a desprender una luz intensa que deslumbraba los ojos de la pobrecilla niña. Patricia miraba por todos lados, intentando ver a alguno de sus compañeros, pero no había nadie, estaba sola, completamente sola, sola y muerta de miedo. Cogió aire, se hinchó de valor y se levanto pausadamente, caminando pasito a pasito en dirección a la cajita y sin poder sacarle los ojos de encima. De repente, una dulce voz salió del interior de la caja.
-Quién está ahí dentro?
-Abre por favor!!!!! Abre la cajita por favor! –era una voz muy dulce y bonita, parecía la de una niña. Pati respondió:
-Prometes no hacerme daño?
-Te lo prometo!
Poquito a poco se acercó a la caja y abrió la tapa ligeramente pero, lo suficiente para que saliera una luz espectacular que iluminaba toda la estancia. Asustada, Patricia, retrocedió unos pasos. La tapa se abrió del todo y salió revoloteando una hadita preciosa y llena de colores. Fue tan grande la sorpresa que se llevó Pati que le dijo:
-Qué bonita y preciosa eres! Quién eres? –Soy el hada guardiana de esta casa. Hacía tantos y tantos años que estaba encerrada en esta caja. Pati estaba sorprendida y con la voz llena de emoción le preguntó:
-Quién te encerró dentro de esta caja? La hadita contestó:
-Es una historia muy larga, quizás algún día te la contaré pero no ahora, porque tenemos mucho trabajo que hacer y poco tiempo para hacerlo. No te das cuenta de lo sucia y abandonada que está esta casa? Patricia respondió:
-Hadita bonita, tú que conoces bien este lugar, podrías ayudarme. Cuando hemos entrado en la casa éramos tres; Edgar, Javier y yo, entonces Javier que es el más pequeño desapareció de nuestra vista y Edgar ha ido a buscarlo pero, de esto hace más o menos una hora.
Se oyeron unos pasos, era Edgar que entraba corriendo a la habitación.
-Qué es esta luz inmensa? La hadita se puso a reír y le dijo:
-Tú eres Edgar verdad? El niño se quedó inmóvil, petrificado y perplejo frente a la presencia de la hada. Cuando fue capaz de reaccionar, dijo:
-Qué maravilla! Qué eres un ángel o un hada? Has venido para ayudarnos a buscar a Javier? –el hada respondió:
-Soy un hada! Estoy libre gracias a tu dulce amiga Patricia! Me tenían encerrada en una cajita pero ya se lo he dicho a ella, ahora no es momento de charla, vamos, venir conmigo.
Empezó a volar con su pequeñas alas doradas i plateadas mientras iba dejando un rastro de lucecitas de colores por todo el camino que recorría y los niños no podían dejar de andar detrás suyo maravillados por sus lindos colores y el frescor que desprendía. Cuando llegaron al final de una largas escaleras de caracol que descendían hacía el sótano, el hadita sacó una varita y dio unos golpecitos a la puerta del final del pasillo, al abrirse, vieron a Javier sentado en el suelo rodeado de juguetes, distraído, contento y alborotado, sin darse cuenta tan siquiera que sus amigos habían entrado en la habitación. Edgar y Patricia se dirigieron corriendo hacía donde él se encontraba, hablando casi los dos a la vez.
-Dónde estabas? No ves que no debes irte sin avisarnos? No te imaginas lo que nos has llegado a asustar? Cómo puedes tener la cabeza tan llena de pájaros? Eres un inconsciente. Entonces Javier les respondió:
-No sé como llegué hasta aquí, vi unas escaleras que bajaban y empecé a descenderlas lentamente, entonces me encontré con esta maravillosa sala llena de juguetes. Qué no lo veis? Hay trenes, marionetas, coches, muñecos, pelotas, jamás en la vida había visto tantos juguetes juntos, no me he podido resistir, he tenido que sentarme a jugar sin pararme a pensar ni por un momento que estaríais preocupados por mí. Me sabe muy mal y espero que me disculpéis.
La pequeña hadita les contemplaba sentada encima de una vela apagada y de repente les dice:
-Bien niños! Mientras vosotros os quedáis aquí jugando un ratito, yo tengo trabajo que hacer, después vendré a ver cómo va todo y salió como una ráfaga, dejando la característica cola de estrellitas detrás de sí.
Javier se miró a sus amigos y dijo:
-Es un juguete que habla? Edgar le respondió.
-No, es un hada, es la encargada de proteger y cuidar esta casa y es quien nos ha ayudado a encontrarte. Patricia dijo:
-Estaba encerrada ¡pobrecita!
-Sobresaltado Edgar miró su reloj y le dijo a sus amigos:
-Ya es muy tarde. Vamos a buscar al hada y hablemos con ella para ver si nos deja volver otro día. Cuando llegaron a la sala principal donde estaba la hadita, la vieron volando sobre los muebles, las paredes, el techo y al mismo tiempo con su varita iba tocando todo lo que encontraba a su paso dejando un río de estrellas y todos los muebles limpios como una patena.
Los tres cogidos de la mano la miraban sorprendidos. Cuando la hada les vio, les dijo:
-Ya está, ya he limpiado toda la casa y ha quedado como tiene que estar, impecable. Antes de que me olvide, os quiero decir que a partir de ahora y como agradecimiento a Patricia por haberme librado del cautiverio en el que me encontraba, esta casa también estará abierta siempre para vosotros tres pero, con la condición de que guardéis el secreto y jamás le expliquéis a nadie que soy yo quien vive aquí. Si no rompéis esta única norma, siempre seréis bienvenidos a mi casa y podréis jugar todo el tiempo que os apetezca dentro de la habitación de la fantasía, que no es otra que la que Xavier descubrió llena de juguetes.
Los niños se fueron súper felices y contentos por el descubrimiento que habían hecho porque sabían, que a partir de ese momento disponían de un lugar para disfrutar los tres juntos y rodeados del maravilloso tintineo y la luz de aquella hadita tan bonita. Desde ese momento y por más que los mayores del pueblo dijeran que aquella casa estaba habitada por fantasmas, a ellos nada más les haría falta mirarse los unos a los otros, sonreír y confirmar una vez más, que aquella casa, era la casa de la hada y que ahora, también era la suya. Pero este era su secreto!!!!!!!